Frederic
Considerem que Frederic Mompou ha estat, segurament, el músic català més universal del nostre temps.

Neix a Barcelona el 16 d’abril de 1893 i mor, també a Barcelona, el 30 de juny de 1987.

En plena formació pianística amb el mestre Pere Serra, descobreix la música del seu temps a la Sala Mozart de Barcelona en sentir un recital de Gabriel Fauré i se li desperta la vena compositora. Passaran dos anys de provatures fins que troba un acord propi: l’acord metàl·lic que recorda el familiar toc de campanes de la Foneria Dencausse del seu avi, i comença la seva vocació creativa.

Va a Paris per primera vegada l’any 1911, a l’octubre, i s’hi queda tot el curs. Treballa amb Ferdinand Motte-Lacroix (que serà també, al cap dels anys, el seu principal propagandista a l’estrenar les seves obres), torna als cursos següents però deixa Paris per la Gran Guerra i s’instal·la amb els seus pares a Barcelona. Compon Impresiones Intimas, Pessebres, Scenes d’Enfants, Suburbis, Cants Màgics…..

Tracta amb altres músics joves catalans: Blancafort, Toldrà, Gerhard, etc… que després crearan el Grup dels Vuit amb B.Samper, A. Grau, Lamote de Grignon i Gibert Camins.

El seu esclat públic és a Paris quan F. Motte-Lacroix, el seu mestre, estrena obres seves al concert del 15 d’abril de 1921, amb gran èxit de crítica, principalment per l’article d’E. Vuillermoz a Le Temps. El seu nom sonarà tant com els francesos Ravel, Debussy, Fauré, Satie, etc… I també els compromisos socials que duraran uns quants anys.

Però ell, introvertit i un gran tímid, amb molts problemes de comunicació i davant de la nova música, sobretot de l’escola de Viena, entra en crisi creativa l’any 1933.

Fuig de les guerres i torna a Barcelona l’any 1941 (i ja hi roman fins l’any de la seva mort). Coneix a la que serà la seva esposa, la pianista Carme Bravo.  I torna a compondre, tancant el parèntesi de sequera eixorca. Inicia aleshores un període de creació que durarà fins l’any 1979, en que un problema de salut talla per sempre més la seva obra.

Frederic
El món musical de Mompou és un món amb abundància de colors, sons i imatges, tota la petjada de la Catalunya que envolta a Mompou. Un home tranquil i observador, va atendre i va cercar la forma d’expressar els profunds sentiments que s’ocultaven al seu interior. Un individu tímid i de veu suau, la seva música reflecteix els seus pensaments i idees que representen l’home que va ser.
Frederic
La seva obra estat sobretot per a piano, degut a la seva formació com a concertista, amb algunes de les seves peces també per a altres instruments i, molt especialment, per a la veu humana, de la que fou un gran conreador.  Cançons seves han aconseguit una fama mundial.

Ell mateix va dir: “La millor paraula és la paraula no dita, com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes”. “La música està escrita per a allò inexpressable, voldria que ella semblés sortir de l’ombra per a tornar de nou en ella. Em trobo en l’obligació de trobar noves formes, crec que mai podré tancar la meva música en un món massa correcte.”

Escrivint sobre la seva pròpia “Música Callada”, Mompou va dir: “Aquesta música no té aire ni llum. És un dèbil batec del cor. No se li demana arribar més enllà d’uns mil·límetres en l’espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima i regions més secretes del nostre esperit. Aquesta música és callada perquè la seva audició és interna. Contenció i reserva. La seva emoció és secreta i solament pren forma sonora en les seves ressonàncies sota la gran bòveda freda de la nostra soledat. Desitjo que la meva música callada, aquest nen acabat de néixer, ens aproximi a un nou calor de vida i a l’expressió del cor humà, sempre la mateixa i sempre renovant.”

La seva obra el feu mereixedor de nombrosos guardons, premis i publicacions.